per Silvia González
El laboratori d’edició de Catxirulo Lab neix a partir del desig de generar un espai d’educació en el que els xiquets i les xiquetes puguen viure altres maneres d’aprendre, créixer i relacionar-se, posant en joc l’art com a eina pedagògica i articulant-lo tot al voltant d’una educació creativa, conscient, singularitzada i compartida.
Durant tres setmanes vam posar en marxa un laboratori amb xiquets de 3 a 8 anys en forma d’escola d’estiu. L’interior de l’alqueria de Escuela Meme es va convertir en un taller d’impremta adaptada a l’ús dels xiquets i les xiquetes, amb una premsa tipogràfica manual, coques de gelatina, diferents materials d’estampació, càmeres fotogràfiques i un ordinador. Jo em vaig convertir en una impressora que treballava en el seu taller i convidava a tot aquell que volguera a acompanyar-me a treballar i aprendre junts l’ús i possibilitats dels diferents medis a partir de la creació setmanal d’una publicació feta per tot el grup.
L’exterior de Escuela Meme era l’espai de joc lliure, espai per a refrescar-nos, per tenir cura del terreny, les plantes, l’hort, els arbres i els processos i produccions que ens poden donar de l’ús d’aquests i dels seus fruits. Esther, «la llauradora» acompanyava i facilitava tots aquests processos. Tots dos ambients formaven part del laboratori a l’igual que les eixides al barri i a la ciutat.
Les arribades eren esglaonades i tranquil·les, una vegada que tots havien arribat començàvem amb una assemblea que ens servia per a explicar-nos anècdotes, inquietuds i arrancar el dia amb una nova proposta, joc, cerca o pensament al voltant de l’eix que articulava la setmana. A partir d’ací s’estructuraven els diferents processos que anaven a passar en cada espai durant el matí. Cada xiquet era lliure de moure’s per l’espai i fer el que el vinguera de gust en cada moment, sempre que això, es realitzara des del respecte als companys, acompanyants i a l’espai. Els únics moments on es demanava la participació en una activitat concreta, eren els moments comuns de l’assemblea inicial, l’esmorzar i les eixides.
A LA CERCA I CAPTURA DELS PUNTS I LA SEUA HISTÒRIA
Setmana 1
Arranquem el laboratori amb una mica de nervis per la manca d’experiència en un projecte com aquest (col·locar la impremta com a element de creació d’una escola d’estiu i fer-ho amb un plantejament d’escola activa, respectuosa amb els ritmes i el desitjos dels infants, amb xiquets que no estaven acostumats a treballar ací).
El fil conductor de la setmana eren un grupet de punts de colors, personatges d’una història, que no acabaven de voler estar en el seu lloc de sempre, no paraven de moure’s i anar-s’en d’un lloc a un altre i ens va tocar anar a buscar-los per tot arreu, primer per Meme, després per Benimaclet i fins i tot vam haver d’anar al centre de València. El primer dia quan ja ho teníem tot preparat per explicar la història, vam obrir el saquet on estaven guardats normalment els punts i no estaven, ens havien deixat un plànol de Meme i una nota on ens deien que se n’havien anat a fer una volteta aprofitant l’ombra del matí, però que podíem anar a buscar-los que ens havien marcat al planol on estava cadasqu. Els vam poder trobar a tots, quan ja els teníem i ens vam ajuntar per explicar el conte, parlant parlant vam decidir que estaria bonic que entre tots i aprofitant que comptàvem amb una impremta crearem la nostra pròpia història a partir d’aquests mateixos personatges i així vam anar fent a poquet, lligant paraules i dibuixos al mateix temps que intentàvem trobar cada dia als personatges i sens va oblidar que aquest primer dia jo els volia explicar la meua història.
El segon matí, ens vam trobar que el personatge Punt Roig havia marxat a fer uns encàrrecs pel barri, però que ens aniria enviant la seua ubicació per WhatsApp per si volíem anar a buscar-ho i sí, això vam fer, però clar com que moure’ns 12 persones costa una mica, doncs quan arribàvem a l’adreça que ens havia enviat ja havia marxat a un altre lloc, i així vam passar mig matí anant d’un lloc a un altre fins que el vam localitzar, quan vam tornar a Meme ja estaven els pares esperant i no vaig poder-los explicar la història. El dimecres tots els personatges plegats havien decidit anar a mirar llibres a la biblioteca del centre i allà que vam anar a buscar-los també, quina aventura això d’agafar el metro i com ens va agradar llegir als matalassos de colors de la biblioteca! Als personatges que buscàvem també i allà, en aquest lloc tan còmode va ser on els vam trobar. El dijous per fi estaven tots a Meme i vam poder explicar el conte i acabar també d’imprimir la nostra història.
El temps de la impremta tipogràfica, es va demostrar que, no és el mateix temps al qual estem acostumats a treballar normalment, és un procés lent, meticulós i que requereix molta paciència. Cal pensar que escriure, una vegada pensat cal escriure’l amb els tipus mòbils, buscar cada lletra en el calaix (que això cansa molt), anar component el text tenint en compte tant les lletres com els espais que cal deixar entre paraula i paraula (això requereix molta concentració i és necessari fer algunes pauses).
La primera setmana entre pausa i pausa ens vam trobar que una de les mans més petites i ràpides del laboratori havia descomposat tota la feina feta i havia tornat a posar les lletres en els calaixos de qualsevol manera. Ai! Ai!Ai! Quin embolic i quina feinada!! Això ens va servir per adonar-nos que igual no havíem pensat molt bé el lloc de treball per composar els textos i que potser havíem de deixar en un lloc no accessible per als més petits la calaixera de tipus i els componedors quan no poguérem estar acompanyant el seu ús.
Aquesta primera part era una mica costosa, què delicat passar cada frase del componedor a la rama, però una vegada fet això la resta ja s’anava fent més senzill i ja no calia saber llegir o escriure per fer-ho, que molts encara no estaven en aquest moment de les seues vides, però no per això no havien de deixar d’utilitzar la impremta.
L’entintat va ser el moment més demanat per tots aquesta setmana, que professionals els impressors que van passar per la impremta! Entintar, retirar el paper d’entintat, col·locar el paper blanc en els registres i tancar suaument la tapa de la impremta, pujar-la i alçar delicadament el paper per comprovar que la impressió s’ha fet, quin moment! Aquesta primera setmana ens vam adonar que pese al compte i la delicadesa amb la qual anaven els impressors, al final tots els papers acabaven una mica tacats, molts amb la tinta correguda, per a la setmana següent ens vam organitzar una miqueta millor i per imprimir eren necessàries dues figures: l’especialista de tintar i l’especialista col·locar paper.
A la impremta també estava la coca de gelatina tan atraient com sempre: quin «gustet» els dóna ficar-li el dit, l’ungla, pessigar-la, imprimir amb ella i una vegada acabada la impressió en paper fer-la en els braços, els colzes, les mans i per últim alçar la gelatina i desenganxar-la de la safata. Vaja, que dóna moltes possibilitats aquest material. El primer dia la gelatina va anar molt bé, el fet que siga tan senzill fer la copia i el negatiu, va fer que tots volgueren provar o bé a dibuixar i passar el seu dibuix a la coca o a fer copies a partir del negatiu. La segona vegada que ho vam fer durant la setmana, com que ja sabien com funcionava van voler fer imatges més elaborades, però aquesta vegada vam trobar-nos que la gelatina tot i que agafava la tinta hectogràfica no la traspassava als papers de còpia. Quina decepció! Férem una foto de la gelatina i la imprimirem amb tòner, era una llàstima que es perderen aquests dibuixos, però per què havia fallat? Fins ara no ens havia passat mai. Vam deduir que es podia tractar per un problema en la temperatura, estava fent molta calor i la gelatina havia agafat un aspecte una mica estrany, vam intentar tornar a utilitzar les mateixes gelatines però abans les refredarem al frigo, tampoc no va funcionar. Les fonguérem i les tornarem a ficar en les safates, però tampoc no va funcionar. Per la setmana següent férem noves i no vam tornar a tenir problemes.
Els tampons fets amb gomaeva van donar molt temps de joc, omplir grans superfícies amb taques de colors i trobar-les formes, decorar-les i tacar-se, aquest va ser un element que sempre es trobava al taller d’impressió i que es va fer servir de manera lliure i autònoma.
Una cosa que ens va sobtar molt aquesta setmana i que es va produir durant tota l’escola d’estiu, eren les converses que es donaven quan ens trobàvem tots al voltant de la taula de dinar i també durant les eixides. Aquests moments que no estan pensats perquè passes res més que dinar o moure’s eren on es produïen les converses més interessants, quina claredat de pensament i reflexió tenien aquestes xiquetes i xiquets.
Setmana 2
COL·LECCIONANT ANIMALS I OBJECTES EXTINGUITS
Aquesta segona setmana érem 15 xiquets i xiquetes, Esther i jo, començàvem més tranquil·les i amb l’experiència de la posada en escena de la setmana anterior, amb les ganes de continuar treballant de la mateixa manera, però introduint les diferents modificacions que ens va demanar l’experiència, .
El primer dia ens vam trobar desbordades, 10 no són 15 i acompanyar els impulsos i desitjos de 15 xiquets de diferents edats i ritmes, entre dues persones, és força complicat. Els més grans ja es coneixien i estaven desitjant retrobar-se i clar, fer de les seues, els més petits anaven una mica perduts i els que repetien es van sentir una mica envaïts. Res que no anés normalitzant-se i autoregulant-se al llarg de la setmana, tot i que vam haver de demanar reforços per acompanyar i acompanyar-nos durant aquests 5 dies.
Com que el grup era més nombrós i els xiquets més enèrgics i cercadors de límits, ens vam trobar en vàries ocasions en situacions conflictives derivades del model de funcionament proposat. Imposicions de desitjos propis sense pensar en la resta i passant per damunt dels desitjos dels altres, qüestionament constant de la nostra figura i dels elements de l’espai.
Per aquesta setmana vam començar explorant la planta de dalt de Meme, aquest espai on conviuen elements nous, amb elements antics, ferramentes, llibres, plantes… En grupets de cinc amb guant a les mans, per no tacar ni fer malbé cap objecte i ficar-nos més en el nostre paper d’arqueòlegs a la cerca de tresors introduint-nos en un jaciment. Pujarem amb molta cura buscàvem elements antics, descontextualitzats i principalment, que ens cridarem l’atenció.
Alguns objectes ens eren coneguts, d’altres no tant, però cadascú va inventar el nom del seu objecte trobat, el va ubicar al paper de les troballes i el va documentar fotogràficament. L’endemà després de l’assemblea vam fer un joc que ens va agradar molt i ens servia per a introduir i col·locar-nos en l’actitud de trobar nou significats a elements coneguts. El joc consistia a fer una rotllana amb un mocador al centre, començava una persona agafant el mocador i interactuant amb ell com si fos un altre objecte, la resta ho havíem d’endevinar, qui ho feia agafava el mocador, ací fins que tots vam poder transformar el mocador en un altre objecte, vam haver de fer quatre voltes perquè no paraven de trobar noves maneres d’agafar-ho i transformar-ho.
Amb aquesta energia començaren a barrejar els objectes trobats el dia anterior a la cerca de noves lectures, de nous invents i noves funcions. Els resultats van ser molt divertits.
Aquesta setmana anàrem al museu de les ciències naturals, abans estiguérem mirant l’obra «Fauna» de Joan Fontcuberta. Com els van fer dubtar aquells animals tan estranys! Haurien existit veritablement? I com serien? Què farien? Què els agradaria? Amb aquest referent al cap visitarem el museu, nosaltres també inventarem nous animals amb tots aquells que veiem. Cadascú anava amb el seu quadern de camp dibuixant mig animal d’aquesta sala, mig d’aquesta altra i a poquet a poquet creant éssers amb estranyes mutacions, decorats inversemblants i bestioles de tota mena.
La publicació d’aquesta setmana va anar prenent forma dia a dia amb totes aquestes fotos, noms, invents i dibuixos, amb molts dibuixos.
En la impremta aplicarem alguns canvis després de l’experiència de la setmana anterior que van facilitar molt el funcionament, tot i així alguns problemes tornaren a repetir-se. El primer dia la rapidesa de la mà petita, va tornar a fer de les seues i Sara i Ivan van haver de refer el seu text, després d’això vam aconseguir que no es tornés a repetir aquesta situació. És que clar crida tant l’atenció el fet de poder escriure amb aquestes lletretes que per molt que ho explicarem als més petits era massa temptador. El fet de tenir dos encarregats en el moment de la impressió va funcionar molt bé, perquè el tiratge es podia fer tot d’una vegada i els encarregats s’anaven canviant per altres que els rellevaven i podien continuar entintant, col·locant i retirant el paper.
Com que ja teníem més experiència en el funcionament de la impremta tipogràfica els que repetien explicaven als nous com s’havia de fer tot el procés, des de composar el text fins a la impressió, era molt bonic veure com a través de la seua pràctica personal havien adquirit una sèrie de coneixement que eren capaços i desitjaven transmetre als que encara no tenien l’experiència. Els que estaven davant de la impremta per primera vegada van voler intervenir en tot el procés i els que ja l’havien treballat s’apuntaven a la part que més els havia agradat, la més màgica, entintar i imprimir.
La coca de gelatina va funcionar sense problemes Ariadna i Magalie, que repetien en l’escola, ja havien fet algunes cosetes amb la coca coneixien les seues possibilitats i van decidir que volien imprimir en el mateix full uns dibuixos que havien fet cadascuna per separat, de seguida van trobar la manera de fer-ho i jo simplement els vaig donar els materials.
Aquesta segona setmana el nostre veí d’alqueria va posar una piscina en la seua part del pati, estava oberta també per a nosaltres, com que eren 15 i la piscina tot i ser gran no ho era tant com perquè entrarem tots Esther i jo estiguérem donant-li moltes voltes a com podríem fer-ho sense que generes molta polèmica i que tots estigueren conformes, decidirem que perquè això passes el millor era parlar-ho en assemblea i que foren ells els que triaren la millor manera de gestionar-ho, evidentment com que vam ser ells els que van decidir que es banyarien per torns que es farien mitjançant un sorteig tots van quedar super contents i respectaren completament el que ells mateixos havien decidit.
ELS MISSATGES OCULTS, ELS INVENTATS I ELS TROBATS
Setmana 3
Aquesta última setmana tornàvem a ser 10, quin canvi una altra vegada, com vam triar a faltar el moviment, les energies i la tensió de ser un grup més gran, però quin gustet també tornar a treballar des de la calma, escoltant i acompanyant a tots i a totes en el seu ritme.
Última setmana i alguns ja començaven les vacances, d’altres encara no, però ja ens quedava poquet. Decidirem que aquesta setmana en comptes de fer una publicació en forma de llibret, la faríem en forma de postals per poder enviar-les i compartir-les amb qui volguérem.
Tots ens coneixíem, coneixien els espais i el funcionament de l’escola així que començarem directament amb la proposta de la setmana estava molt relacionada amb les de la setmana anterior, però es vinculava més directament amb el text escrit. Vam estar jugant amb les paraules i les imatges, les tallarem, les barrejarem, les reorganitzarem i crearem missatges nous durant aquests últims dies. No totes les propostes tingueren la mateixa rebuda que la setmana anterior, de fet haguérem de modificar i renunciar a plantejament que no van funcionar en absolut, en canvi les propostes individuals van anar agafant força i forma. Tinguérem un petit concert de Maria i Gael, que feia dues setmanes que treballaven en la transformació de la lletra de la cançó de «Despacito» i aquesta setmana van trobar el seu moment de tancar, assajar i cantar. La Magali es va convertir en una experta en fer triangles amb paper decorat amb les seues il·lustracions de persones amb ulls tancats. Els xiquets i les xiquetes es notava que havien fet seu l’espai es sentien com a casa fent les seues cosetes i trobant-nos per fer d’altres en la impremta, en el pati i al carrer. Aquesta setmana vam fer un munt de petites eixides al barri.
El primer dia vam estar mig matí a la cerca d’un llibre anomenat «El llibre de les infinites històries» quan per fi el vam trobar, vam veure que estava format per un sobre amb paraules i un puzle d’una il·lustració d’una taca negra on hi havia una pregunta, què s’amaga sobre la taca? Els va agradar molt la cerca del llibre, però no el que van trobar a dins, ni la proposta de crear un text, ni la de trobar quin objecte es podia amagar sota la tela, un fracàs, massa abstracte i massa descontextualitzat! Prenem nota. Com que teníem molt clar que ací no s’obligava a ningú a fer res que no el vinguera de gust fer la proposta de la setmana va continuar evolucionant amb això descartat. Férem una eixida al barri, càmera i quaderns en mà a la captura de paraules, pintures, dibuixos i lletres, per crear els nostres missatges de postals del barri. Veritablement ens ho passarem genial en les eixides i coneguérem el barri i la ciutat que coneixien i per on es mouen i viuen els nostres companys de l’escola. Sent un grupet tant petit era molt senzill que es donares conversess on tos patrticipaven i s’explicaven diferents anecdotes que havien viscut pels llocs on passavem .
Un altre dia vam reprendre les paraules de «El Llibre de les infinites històries», però amb un altre format, cadascú agafava una paraula d’un saquet, la llegia o l’ajudàvem a llegir-la i entre tots anàvem col·locant-nos en l’espai component un text, complicat i amb un sentit una mica dubtós, però suggerent. Per fer les il·lustracions que acompanyaren aquest text eixit mig de l’atzar, mig triat, proposarem fer cadàvers exquisits, alguns ja els coneixien i els va entusiasmar la idea, de fet no volien parar de fer-ne i a altres els va semblar una pèrdua de temps i no van voler ni provar-ho, perquè estaven immersos amb les seues històries creatives.
Aquesta última setmana introduirem un nou sistema d’estampació amb suro blanc, un pinxo i una espelma, el resultat d’haver-nos eixit bé haguera estat molt paregut al d’una xilografia, però això no ens va passar. El suro que vam fer servir tenia les bombolles massa separades i a l’hora d’imprimir el dibuix es perdia entre taques sense pintura on hauria d’haver estat cobert, una mica frustrant per a tots després de tot el temps que van estar treballant per fer-ho. També posarem un ordinador en la impremta, per passar, assemblar les fotos que férem durant l’eixida pel barri i compondre els missatges de postals. Després de tres setmanes amb la impremta tipogràfica ja li tenien agafat el punt de totes les fases i podien treballar-la pràcticament sense que jo haguera d’intervenir, entre ells s’ho explicaven i gestionaven tot. Les últimes impressions van eixir nítides i netes, quina il·lusió!!! El mateix amb la coca de gelatina aquesta setmana el Gael va fer més de 50 còpies del cadàver exquisit que estava imprimint i perquè se li van acabar les targetes…